Referència de la notació del GNU LilyPond: 4.5.5 Notació proporcional

[ << Gestió de l'espai ]	[Part superior][Continguts][Índex]	[ Canvi dels valors predeterminats >> ]
[ < Longitud de la línia ]	[ Amunt : Espaiat horitzontal ]	[ Encaix de la música en menys pàgines > ]

4.5.5 Notació proporcional

El LilyPond dóna suport a la notació proporcional, un tipus d’espaiat horitzontal en el qual cada nota consumeix una mesura horitzontal que equival exactament a la seva duració rítmica. Aquest tipus d’espaiat proporcional és comparable a l’espaiat horitzontal fer sobre un paper mil·limetrat. Certes partitures de finals del segle XX i principis del segle XXI utilitzen notació proporcional per clarificar relacions rítmiques complexes o per facilitar la col·locació de línies cronomètriques o d’altres gràfics directament a la partitura.

El LilyPond dóna suport a cinc ajustament diferents per a la notació proporcional, que es poden usar sols o combinats:

proportionalNotationDuration
uniform-stretching
strict-note-spacing
\remove Separating_line_group_engraver
\override PaperColumn.used = ##t

Als exemple següents explorem l’ús d’aquests cinc ajustaments de la notació proporcional i examinem la forma en la qual interactuen.

Comencem amb l’exemple següent d’un sols compàs, que usa un espaiat clàssic sense justificació per la dreta.

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
  >>
}

Observeu que la blanca que inicia el compàs ocupa molt menys de la meitat de tot l’espai horitzontal del compàs. De forma semblant, les semicorxeres i el cinquet de semicorxeres amb els quals finalitza el compàs ocupen en conjunt molt més de la meitat de tota l’espai horitzontal del compàs.

Al gravat clàssic, aquest espaiat pot ser exactament el que desitgem perquè podem prendre prestat l’espai horitzontal de la blanca i conservar l’espai horitzontal al llarg del compàs com un tot.

Per un altre cantó, si volem inserir una línia de temps graduada o algun altre gràfic a sobre o a sota de la partitura, ens cal la notació proporcional. La notació proporcional s’activa amb l’ajustament proportionalNotationDuration.

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
  >>
 \layout {
    \context {
      \Score
      proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/20)
    }
  }
}

La blanca al principi del compàs i les notes ràpides de la segona meitat del compàs ocupen ara quantitats iguals d’espai horitzontal. Podríem col·locar una línia de temps graduada o un gràfic a sobre o a sota d’aquest exemple.

L’ajustament proportionalNotationDuration és un ajustament de context que resideix a Score. Recordem que els ajustaments de context apareixen en un de tres possibles llocs del fitxer d’entrada: en un bloc \with, en un bloc \context, o directament entre la música precedit de l’ordre \set. Igual que amb tots els ajustaments de context, l’usuari pot escollir en quin dels tres llocs diferents prefereix establir el valor de proportionalNotationDuration.

L’ajustament proportionalNotationDuration accepta un sol argument, que és la duració de referència contra el qual s’aplica l’espaiat de tota la música. La funció Scheme del LilyPond make-moment accepta dos arguments: un numerador i un denominador que, junts, expressen una certa fracció de rodona. La crida (ly:make-moment 1/20), per tant, produeix una duració de referència d’una nota d’un vintè de rodona (semicorxeres de cinquet). Són també possibles valors com (ly:make-moment 1/16), (ly:make-moment 1/8) i (ly:make-moment 3/97).

Com seleccionem la duració correcta de referència per passar-la a proportionalNotationDuration? Normalment mitjançant un procés d’assaig i error, començant amb una duració propera a la duració més ràpida (o més breu) de la peça. Les duracions de referència més petites apliquen un espaiat menys atapeït; les duracions de referència més llargues apliquen un espaiat més atapeït.

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Score
      proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/8)
    }
  }
}

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Score
      proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/16)
    }
  }
}

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Score
      proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/32)
    }
  }
}

Observeu que una duració de referència massa gran (com a corxera, a l’exemple de dalt) produeix un espaiat excessivament atapeït i pot ser causa de col·lisions entre els caps de nota. Observeu també que la notació proporcional en general ocupa més espai horitzontal que l’espaiat clàssic. L’espaiat proporcional aporta claredat a costa d’espai horitzontal.

Ara veurem com espaiar de forma òptima grups de valoració especial que se superposen.

Comencem per examinar que li passa al nostre exemple origina, amb espaiat clàssic, quan afegim un segon pentagrama amb un tipus diferent de grup especial.

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
    \new RhythmicStaff {
      \tuplet 9/8 { c8 8 8 8 8 8 8 8 8 }
    }
  >>
}

L’espaiat és defectuós perquè les notes regularment espaiades del pentagrama inferior no s’amplien de manera uniforme. Els gravats clàssics inclouen molt pocs tresets complexos i així les regles del gravat clàssic poden generar aquest tipus de resultat. L’establiment de proportionalNotationDuration ho soluciona.

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
    \new RhythmicStaff {
      \tuplet 9/8 { c8 8 8 8 8 8 8 8 8 }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Score
      proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/20)
    }
  }
}

Però si observem amb molta cura podrem veure que les notes de la segona meitat del 9-set estan espaiades de forme lleugerament més ampla que les de la primera meitat del 9-set. Per assegurar una ampliació uniforme, activem uniform-stretching, que és una propietat de SpacingSpanner.

\score {
  <<
    \new RhythmicStaff {
      c2 16 16 16 16 \tuplet 5/4 { 16 16 16 16 16 }
    }
    \new RhythmicStaff {
      \tuplet 9/8 { c8 8 8 8 8 8 8 8 8 }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Score
      proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/20)
      \override SpacingSpanner.uniform-stretching = ##t
    }
  }
}

El nostre exemple de dos pentagrames ara està espaiat exactament, les nostres rítmiques són visualment clares, i podem incloure una línia de temps graduada o un gràfic, si volem.

Observeu que el paquet de notació proporcional del LilyPond espera que totes les partitures proporcionals estableixin l’atribut uniform-stretching de SpacingSpanner al valor ##t. L’establiment de proportionalNotationDuration sense ajustar també l’atribut uniform-stretching de SpacingSpanner al valor ##t causarà, per exemple, que els desplaçament (skips) consumeixin una quantitat d’espai horitzontal incorrecta.

El SpacingSpanner és un grob abstracte que resideix al context de Score. Com als nostres ajustament de proportionalNotationDuration, les sobreescriptures al SpacingSpanner sols poden ocórrer en un d’aquests tres llocs dins del fitxer d’entrada: al bloc \with, al bloc \context o directament dins de l’escriptura de notes.

De manera predeterminada, sols hi ha un SpacingSpanner per Score. Això suposa, que per omissió, uniform-stretching està activat per a la partitura completa o desactivat per a la partitura completa. No obstant, podem sobreescriure aquest comportament i activar diferents possibilitats d’espaiat a diferents llocs de la partitura. Ho fem amb l’ordre \newSpacingSection. Consulteu Secció nova d’espaiat per a més informació.

A continuació examinem els efectes del gravador Separating_line_group_engraver i veurem perquè les partitures proporcionals freqüentment eliminen aquest gravador. L’exemple següent mostra que hi ha una petita quantitat d’espai “preliminar” just abans de la primera nota de cada sistema.

\paper {
  indent = #0
}

\new Staff {
  c'1
  \break
  c'1
}

Aquesta quantitat d’espai preliminar és la mateixa ja sigui després d’una indicació de compàs, una armadura o una clau. El gravador Separating_line_group_engraver és responsable d’aquest espai. L’eliminació de Separating_line_group_engraver redueix aquest espai a zero.

\paper {
  indent = #0
}

\new Staff \with {
  \remove Separating_line_group_engraver
} {
  c'1
  \break
  c'1
}

Els elements no musicals com la indicació de compàs, l’armadura, la clau i les alteracions són problemàtics en notació proporcional. Cap d’aquests elements té una duració rítmica. Però tots ells consumeixen espai horitzontal. Les diferents partitures proporcionals aborden aquest problema de manera diferent.

Simplement evitant les armadures, seria possible evitar els problemes d’espaiat amb elles. Aquesta és una opció vàlida atès que gairebé totes les partitures proporcionals són música contemporània. El mateix pot valer per a les indicacions de compàs, especialment per a les partitures que inclouen una línia de temps graduada o un altre gràfic. Però aquestes partitures són excepcionals i gairebé totes les partitures proporcionals inclouen almenys unes poques indicacions de compàs. Les claus i les alteracions són encara més essencials.

Així doncs, quines estratègies hi ha per a l’espaiat dels elements no musicals en un context proporcional? Una bona opció és la propietat strict-note-spacing de SpacingSpanner. Compareu les dues partitures següents:

\new Staff {
  \set Score.proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/16)
  c''8 8 8 \clef alto d'2 2
}

\new Staff {
  \set Score.proportionalNotationDuration = #(ly:make-moment 1/16)
  \override Score.SpacingSpanner.strict-note-spacing = ##t
  c''8 8 8 \clef alto d'2 2
}

Les dues partitures són proporcionals, però l’espaiat de la primer és poc atapeït a causa del canvi de clau. Tanmateix, l’espaiat de la segona partitura es manté estricte, perquè strict-note-spacing està activa. L’activació de strict-note-spacing fa que l’amplada de les indicacions de compàs, armadures, canvis de clau i alteracions no prenguin part en l’algoritme d’espaiat.

A més dels ajustaments donats aquí, hi ha d’altres apareixen amb freqüència a les partitures proporcionals. Entre ells estan:

\override SpacingSpanner.strict-grace-spacing = ##t
\set tupletFullLength = ##t
\override Beam.breakable = ##t
\override Glissando.breakable = ##t
\override TextSpanner.breakable = ##t
\remove Forbid_line_break_engraver in the Voice context

Aquests ajustaments donen a les notes d’adorn un espaiat estricte, estenen les claus de grup especial perquè marquin tant els punts de començament com de final, i permeten que els elements d’extensió es divideixin entre els sistemes i les pàgines. Consulteu les parts respectives del manual per veure aquests ajustaments relacionats.

Vegeu també

Referència de la notació: Secció nova d’espaiat.

Fragments de codi: Spacing.

[ << Gestió de l'espai ]	[Part superior][Continguts][Índex]	[ Canvi dels valors predeterminats >> ]
[ < Longitud de la línia ]	[ Amunt : Espaiat horitzontal ]	[ Encaix de la música en menys pàgines > ]

4.5.5 Notació proporcional

Vegeu també

LilyPond — Referència de la notació v2.24.4 (branca estable).