Combinació automàtica de les parts

La combinació automàtica de particel·les s’usa per barrejar dues parts musicals diferents sobre un pentagrama. Això pot ser de gran ajuda especialment en gravar partitures orquestrals. S’imprimeix una sola veu quan la música de les dues veus és la mateixa, però en aquells llocs on difereixen, s’imprimeix una segona veu. Les direccions de les pliques s’estableixen cap amunt o cap avall segons procedeixi, a l’hora que s’identifiquen i queden marcades les parts de solista i de duo.

La sintaxi per a la combinació automàtica de les parts és:

\partCombine expressió_musical_1 expressió_musical_2

L’exemple següent exemplifica la funcionalitat bàsica, posant les parts en un sol pentagrama en forma polifònica, i establint les direccions de les pliques de forma adequada. S’utilitzen les mateixes variables per a les parts independents i el pentagrama combinat.

instrumentOne = \relative {
  c'4 d e f |
  R1 |
  d'4 c b a |
  b4 g2 f4 |
  e1 |
}

instrumentTwo = \relative {
  R1 |
  g'4 a b c |
  d4 c b a |
  g4 f( e) d |
  e1 |
}

<<
  \new Staff \instrumentOne
  \new Staff \instrumentTwo
  \new Staff \partCombine \instrumentOne \instrumentTwo
>>

[image of music]

Les dues parts tenen notes idèntiques al tercer compàs, per la qual cosa apareixen sols un cop. Les direccions de les pliques i lligadures s’estableixen de forma automàtica, segons es tracti d’un sol o d’un uníson. Quan cal en situacions de polifonia, la primera part (que rep el nom de context one) rep les pliques cap amunt, mentre que la segona part (anomenada two) sempre rep les pliques cap avall. Als fragments de solo, les parts es marquen amb “Solo” i “Solo II”, respectivament. Les parts en uníson (a due) es marquen amb el text “a2”.

De forma predeterminada, el combinador de parts barreja dues notes de la mateixa alçada com una nota a due, combina les notes que tinguin la mateixa duració i estiguin a menys d’una novena distància com acords, i disposa en veus separades les notes que estiguin a més d’una novena de distància (o quan hi ha creuament de veus). Aquest comportament es pot sobreescriure amb un argument opcional que consisteix en una parella de números després de l’ordre \partCombine: el primer especifica l’interval on les notes comencen a estar combinades (el valor predeterminat és zero) i el segon on les notes es divideixen en veus distintes. L’ajust del segon argument al valor zero significa que el combinador de parts separa les notes que estiguin dins d’un interval de segona o més, establir-lo al valor u separa les notes d’una tercera o més, i així successivament.

instrumentOne = \relative {
  a4 b c d |
  e f g a |
  b c d e |
}

instrumentTwo = \relative {
  c'4 c c c |
  c c c c |
  c c c c |
}

<<
  \new Staff \partCombine \instrumentOne \instrumentTwo
  \new Staff \partCombine #'(2 . 3) \instrumentOne \instrumentTwo
>>

[image of music]

Els dos arguments de \partCombine s’interpreten com contextos de Voice separats, per la qual cosa si la música està escrita en mode relatiu, aleshores las dues parts han d’incloure la funció \relative, és a dir:

\partCombine
  \relative … expresión_musical_1
  \relative … expresión_musical_2

Una secció \relative que es troba fora de \partCombine no té cap efecte sobre les notes de expresión_musical_1 i expresión_musical_2.

A les partitures professionals, sovint les veus es mantenen separades entre sí durant passatges llargs fins i tot si algunes notes coincideixen entre ambdues, i podrien escriure’s fàcilment com un uníson. Per això, la combinació de les notes en un acord, o la visualització d’una veu com un solo, no són solucions ideals perquè la funció \partCombine considera cada nota de forma individual. En aquest cas, el resultat de la funció \partCombine es pot alterar o corregir amb una de les ordres següents. Totes les ordres es poden antecedir per \once perquè s’apliquin sols a la nota següent dins de l’expressió musical.

instrumentOne = \relative c' {
  \partCombineApart c2^"apart" e |
  \partCombineAutomatic e2^"auto" e |
  \partCombineChords e'2^"chord" e |
  \partCombineAutomatic c2^"auto" c |
  \partCombineApart c2^"apart" \once \partCombineChords e^"chord once" |
  c2 c |
}
instrumentTwo = \relative {
  c'2 c |
  e2 e |
  a,2 c |
  c2 c' |
  c2 c |
  c2 c |
}

<<
  \new Staff { \instrumentOne }
  \new Staff { \instrumentTwo }
  \new Staff { \partCombine \instrumentOne \instrumentTwo }
>>

[image of music]

Ús de \partCombine amb lletra

L’ordre \partCombine no està dissenyada per funcionar amb la lletra de les cançons; si una de les veus rep un nom explícit per poder adjuntar una lletra, el combinador de parts no funciona. Tanmateix, es pot aconseguir aquest efecte usant un context NullVoice. Vegeu Polifonia amb lletres compartides.

Fragments de codi seleccionats

Combinar dues parts sobre el mateix pentagrama

L’eina de combinació de parts (ordre \partcombine) permet la combinació de diverses parts diferents sobre el mateix pentagrama. Les indicacions textuals com ara “solo” o “a2” s’afegeixen de forma predeterminada; per treure-les, senzillament heu d’establir la propietat printPartCombineTexts al valor “fals”. Per a partitures vocals (com himnes), no cal afegir els textos “solo” o “a2”, per la qual cosa s’han de deshabilitar. No obstant, podria ser millor no usar-lo si hi ha solos, perquè no s’indicaran. En aquests casos podria ser preferible la notació polifònica estàndard.

Aquest fragment de codi presenta les tres formes en las quals es poden imprimir dues parts sobre un sol pentagrama: polifonia estàndard, \partcombine sense textos, i \partcombine amb texts.

musicUp = \relative c'' {
  \time 4/4
  a4 c4.( g8) a4 |
  g4 e' g,( a8 b) |
  c b a2.
}

musicDown = \relative c'' {
  g4 e4.( d8) c4 |
  r2 g'4( f8 e) |
  d2 \stemDown a
}

\score {
  <<
    \new Staff \with {
      instrumentName = "standard polyphony"
    } << \musicUp \\ \musicDown >>

    \new Staff \with {
      instrumentName =
        \markup { \typewriter "\\partCombine" without text}
      printPartCombineTexts = ##f
    } \partCombine \musicUp \musicDown

    \new Staff \with {
      instrumentName =
        \markup { \typewriter "\\partCombine" with text}
    } \partCombine \musicUp \musicDown
  >>

  \layout {
    indent = 6.0\cm
    \context {
      \Score
      % Setting this to a large value avoids a bar line at the
      % beginning that would connect the three staves otherwise.
      \override SystemStartBar.collapse-height = 30
    }
  }
}

[image of music]

Changing \partCombine texts

When using the automatic part combining feature, the printed text for the solo and unison sections may be changed.

\new Staff <<
  \set Staff.soloText = "girl"
  \set Staff.soloIIText = "boy"
  \set Staff.aDueText = "together"
  \partCombine
    \relative c'' {
      g4 g r r
      a2 g
    }
    \relative c'' {
      r4 r a( b)
      a2 g
    }
>>

[image of music]

Vegeu també

Glossari musical: a due, part.

Referència de la notació: Escriptura de les particel·les.

Fragments de codi: Simultaneous notes.

Referència de funcionament intern: PartCombineMusic, Voice.

Advertiments i problemes coneguts

Totes les funcions \partCombine… admeten exclusivament dues veus.

Les funcions \partCombine… no es poden escriure dins dels blocs \tuplet ni \relative.

Si printPartCombineTexts està establert i les dues veus executen i acaben les mateixes notes al mateix compàs, el combinador de parts pot gravar a2 més d’un cop en aquest compàs.

\partCombine sols té en compte el moment d’inici de les notes dins d’una veu Voice; per exemple, no pot recordar si una nota dins d’una veu ja ha començat quan les notes que es combinen s’han iniciat just ara a l’altra veu. Això pot conduir a cert nombre de problemes inesperats entre els que s’inclou la impressió incorrecta de marques de “Solo” o de “Unison”.

\partCombine conserva tots els elements extensos (lligadures, reguladors, etc.) dins del mateix context Voice de forma que si qualsevol d’aquests elements extensos inicia o acaba a un context Voice diferent, pot no imprimir-se o fer-lo incorrectament.

Si la funció \partCombine no pot combinar les dues expressions musicals (és a dir, quan les dues veus tenen duracions diferents), atorgarà internament els seus propis noms a les veus: one i two respectivament. Això significa que si es produeix un canvi a un context Voice que tingui un nom diferent, s’ignoraran els esdeveniments dins del context Voice que té el nom diferent.

Consulteu també l’apartat Advertiments i problemes coneguts a la sessió Tabulatures predeterminades en utilitzar\partCombine amb tabulatures, i la Nota de Barres automàtiques en utilitzar el barrat automàtic.


Referència de la notació del GNU LilyPond v2.25.21 (branca de desenvolupament).